Skip to content

La darrera lliçó de Doris Lessing

Novembre 18, 2013

Imatge

 

A l’abril del 2008 vaig llegir una entrevista a la Vanguardia que em va deixar en estat de perplexitat. Es titulava “Doris Lessing, la última rebelde”.

La Nobel de literatura 2007 explicava amb la màxima serenitat com dormia al sofà del menjador i no podia escriure perquè als seus 88 anys li era impossible pujar les escales que la portarien al seu llit i la màquina d’escriure.

Després de l’astorament inicial vaig pensar que aquesta dona inconformista i plena d’energia i recursos de ben segur que podria trobar la manera de salvar aquestes escales. Segur que tenia els mitjans econòmics i humans per instal·lar-se un ascensor, una cadira mecànica o fer les obres necessàries per rehabilitar la planta baixa.

Aleshores per què rebia a la premsa internacional amb bata i camisa i afirmava  que estava confinada a la primera planta?

Després de pensar-hi vaig arribar a la conclusió que era per donar-nos una darrera lliçó, per explicar-nos quines són les dificultats de les persones grans. Ens estava parlant de la seva pobresa silenciosa, d’aquest anar minvant facultats. Un dia deixen de cuinar, s’alimenten a través de menjar preparat, disminueixen la seva activitat i els hàbits d’higiene  i poc a poc van aprenent a viure amb menys i menys fins que arriben – progressivament – a una vida indigne per a un ésser humà. I això ho fan moltes persones grans sense queixar-se, silenciosament, sense rebel·lar-se ni manifestar-se, dins les seves cases humils, amb la més resignada de les actituds possibles.

 Ell, una celebritat literària, ens estava donant una darrera lliçó. Em pregunto si un Vargas Llosa en seria capaç.

La Big Mama a través de la poesia de Pilar Cabot

Març 28, 2012

ImatgeDono fe que Big Mama no només és la gran veu del jazz, el blues i el boogie-woogie del nostre país, sinó també una persona d’una gran generositat. No faré, tot i que podria, una llista de les obres solidàries i culturals en què participa perquè la seva humilitat se’n ressentiria.Una altra faceta de Big Mama és aquesta vessant de dona rebel i feminista sempre disposada a descobrir i donar veu a les poetes: ha musicalitzat Maria-Mercè Marçal, entre moltíssimes d’altres, i té una relació molt personal —són bones amigues—– amb la poesia de Pilar Cabot. Una de les primeres coses que va fer al conèixer-me va ser regalar-me llibres d’ella.

Alhora de plantejar-me un apropament a aquesta gran cantant del blues, catalana i del segle XXI, no he dubtat en fer-ho a través de paraules i versos que tan estima.I si estimes l’obra d’algú és sempre perquè allò que tant t’interessa també diu alguna cosa de tu (Marçal diu amb paraules perfectes que investiguem l’obra d’aquelles que ens diuen alguna cosa de nosaltres mateixes), per tant, crec que no hi haurà millors preguntes ni maneres més càlides i efectives d’arribar a la Big Mama que a través de Pilar Cabot.

Podeu llegir la resta de l’entrevista a http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3178336

Transgredint el periodisme amb Ana María Moix

Març 28, 2012

La meva primera entrevista, publicada l’any 2003 a la revista La Lectora com a membre del Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona.

Ana María Moix i Montse Barderi van decidir transgredir el periodisme una assolellada tarda de finals de juliol. No és una entrevista ni la novel·lació d’un fet. És una conversa molt entretinguda que permet jugar a barrejar veus que pertanyen a àmbits titllats sovint d’irreconciliables. En aquesta transgressió volen fer grinyolar estils que se suposa que no poden conviure sense vulnerar el pacte de veracitat amb la lectora.La llista de transgressions és llarga: a causa del grau de coneixement que es té dels diferents caps d’aquest tête à tête, s’ha creat un diàleg asimètric i segurament insòlit. Qui dubta que el diàleg seria més equilibrat si l’encontre es produís entre Ana María Moix i Ana María Matute? Qui sap si s’inaugura aquí un futur espai de converses amb possibilitats desiguals i engrescadores: el xoc de veus, una d’elles sempre inesperada i anònima, com ara Ester Martínez conversa amb Isabel Allende. La llista de xerrics continua: el diàleg es considera un gènere fictici fora de l’entrevista però en aquest cas és del tot fidedigne. El narrador omniscient, típic del relat, apareix en un context no inventat. El joc, a banda de parlar i passar una bona estona, consisteix en partir de la veracitat més estricta per crear un context el més inversemblant possible.

Podeu llegir la resta de l’entrevista a http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2229554

Enric Majó es diu a través del ‘Diari d’un lladre’ de Jean Genet

Març 28, 2012

Enric Majó és un actor estructural del teatre en català. A més de tenir una llarga trajectòria, també té un paper actiu en l’escena actual, per exemple amb la participació en l’obra Tot esperant Godot en l’edició del Grec d’aquest any. Tot i que soni com un tòpic repatani, no puc resumir un currículum tan extens. Amb dues frases diria que és el nostre Laurence Olivier, ja que ha interpretat tots els clàssics amb mestratge. Jo me’n vaig enamorarl’any 1981 quan va representar Terra baixa a l’Euterpe. Amb ell vaig aprendre a estimar el teatre, la meva llengua i a matar els llops amb l’orgull de la classe baixa (més tard ho vaig aprendre a fer com a dona i des d’una nació oprimida).

Enric Majó em fa un regal inesperat: em cita a l’antic edifici de la Compañía de Tabacos de Filipinas, un espai en què Gil de Biedma va treballar i on creu que encara es conserva el seu antic despatx. L’autor de Las personas del verbo també hauria pogut desbancar Jean Genet en aquesta entrevista.

Podeu llegir la resta d’aquesta entrevista http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3870104

Àngels Bassas es diu a través de ‘Secret candent’ d’Stefan Zweig

Març 28, 2012

L’actriu Àngels Bassas ha treballat en teatre amb directors com Calixto Bieito o Hasko Weber, amb companyies com el Nacional de Teatre Clàssic, la del Teatre Romea, el Centre Dramàtic de Catalunya o el Lliure. També ha participat en diferents films i també és coneguda pel gran públic per sèries televisives.Ha estat Premi de la Crítica en dues ocasions pel seu treball en l’Amfitrió de Molière, i en La Senyoreta Júlia d’Strindberg.També ha estat guardonada amb el premi Max a la millor actriu per la seva interpretació en El rei Lear.  Per a un currículum més complet podeu visitar el web http://www.angelsbassas.com. Aquesta, però, és una ocasió per conèixer la conversadora que hi ha rere l’actriu.

Podeu llegir l’entrevista complerta a http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3869890

 

Elia Barceló es diu a través d’algunes narracions de Julio Cortázar

Octubre 11, 2011


Elia Barceló (Alacant, 1957) és l’escriptora més important en
llengua castellana de ciència ficció. Treballa com a professora
de literatura hispànica a la Universitat d’Innsbruck, Àustria. Ha
guanyat diversos premis literaris, ha publicat dinou novel·les —
entre juvenils i d’adults—, un llibre d’assaig i més de quaranta
relats en diferents revistes espanyoles i estrangeres. Part de la
seva obra ha estat traduïda a divuit idiomes.

Podeu llegir la resta de l’entrevista a
http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3736368

Marta Millà, actriu, es diu a través de “L’home en busca de sentit” de Viktor E. Frankl

Octubre 11, 2011

Vaig néixer a Barcelona a l’any 1963, sóc filla d’una família catalana
molt compromesa tradicionalment amb la política i la cultura
d’aquest país. El meu pare, Lluís Millà, era el cinquè d’una
generació d’homes dedicats al món del llibre i de l’editorial en
català. La llibreria Millà del carrer Sant Pau de Barcelona, coneguda
per ser l’única llibreria de la ciutat dedicada al teatre, va
ser el primer lloc d’inspiració per a la carrera d’actriu. En aquesta
llibreria hi havia unes tertúlies on es parlava de política, de teatre,
de llibres, d’art… De ben petita, molts dissabtes, mentre
jugava per la botiga sentia de fons aquests debats i després els
pares em portaven al teatre a veure les actualitats del moment,
que m’entusiasmaven. També de ben petita vaig sentir que volia
ser actriu. De joveneta vaig compaginar els estudis, els cursets
de teatre i la feina a la botiga ajudant el meu pare. Després vaig
entrar a l’Institut del Teatre.

Podeu llegir la resta de l’entrevista a

http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3736563