La darrera lliçó de Doris Lessing
A l’abril del 2008 vaig llegir una entrevista a la Vanguardia que em va deixar en estat de perplexitat. Es titulava “Doris Lessing, la última rebelde”.
La Nobel de literatura 2007 explicava amb la màxima serenitat com dormia al sofà del menjador i no podia escriure perquè als seus 88 anys li era impossible pujar les escales que la portarien al seu llit i la màquina d’escriure.
Després de l’astorament inicial vaig pensar que aquesta dona inconformista i plena d’energia i recursos de ben segur que podria trobar la manera de salvar aquestes escales. Segur que tenia els mitjans econòmics i humans per instal·lar-se un ascensor, una cadira mecànica o fer les obres necessàries per rehabilitar la planta baixa.
Aleshores per què rebia a la premsa internacional amb bata i camisa i afirmava que estava confinada a la primera planta?
Després de pensar-hi vaig arribar a la conclusió que era per donar-nos una darrera lliçó, per explicar-nos quines són les dificultats de les persones grans. Ens estava parlant de la seva pobresa silenciosa, d’aquest anar minvant facultats. Un dia deixen de cuinar, s’alimenten a través de menjar preparat, disminueixen la seva activitat i els hàbits d’higiene i poc a poc van aprenent a viure amb menys i menys fins que arriben – progressivament – a una vida indigne per a un ésser humà. I això ho fan moltes persones grans sense queixar-se, silenciosament, sense rebel·lar-se ni manifestar-se, dins les seves cases humils, amb la més resignada de les actituds possibles.
Ell, una celebritat literària, ens estava donant una darrera lliçó. Em pregunto si un Vargas Llosa en seria capaç.
La Big Mama a través de la poesia de Pilar Cabot
Dono fe que Big Mama no només és la gran veu del jazz, el blues i el boogie-woogie del nostre país, sinó també una persona d’una gran generositat. No faré, tot i que podria, una llista de les obres solidàries i culturals en què participa perquè la seva humilitat se’n ressentiria.Una altra faceta de Big Mama és aquesta vessant de dona rebel i feminista sempre disposada a descobrir i donar veu a les poetes: ha musicalitzat Maria-Mercè Marçal, entre moltíssimes d’altres, i té una relació molt personal —són bones amigues—– amb la poesia de Pilar Cabot. Una de les primeres coses que va fer al conèixer-me va ser regalar-me llibres d’ella.
Alhora de plantejar-me un apropament a aquesta gran cantant del blues, catalana i del segle XXI, no he dubtat en fer-ho a través de paraules i versos que tan estima.I si estimes l’obra d’algú és sempre perquè allò que tant t’interessa també diu alguna cosa de tu (Marçal diu amb paraules perfectes que investiguem l’obra d’aquelles que ens diuen alguna cosa de nosaltres mateixes), per tant, crec que no hi haurà millors preguntes ni maneres més càlides i efectives d’arribar a la Big Mama que a través de Pilar Cabot.
Podeu llegir la resta de l’entrevista a http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3178336
Transgredint el periodisme amb Ana María Moix
La meva primera entrevista, publicada l’any 2003 a la revista La Lectora com a membre del Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona.
Ana María Moix i Montse Barderi van decidir transgredir el periodisme una assolellada tarda de finals de juliol. No és una entrevista ni la novel·lació d’un fet. És una conversa molt entretinguda que permet jugar a barrejar veus que pertanyen a àmbits titllats sovint d’irreconciliables. En aquesta transgressió volen fer grinyolar estils que se suposa que no poden conviure sense vulnerar el pacte de veracitat amb la lectora.La llista de transgressions és llarga: a causa del grau de coneixement que es té dels diferents caps d’aquest tête à tête, s’ha creat un diàleg asimètric i segurament insòlit. Qui dubta que el diàleg seria més equilibrat si l’encontre es produís entre Ana María Moix i Ana María Matute? Qui sap si s’inaugura aquí un futur espai de converses amb possibilitats desiguals i engrescadores: el xoc de veus, una d’elles sempre inesperada i anònima, com ara Ester Martínez conversa amb Isabel Allende. La llista de xerrics continua: el diàleg es considera un gènere fictici fora de l’entrevista però en aquest cas és del tot fidedigne. El narrador omniscient, típic del relat, apareix en un context no inventat. El joc, a banda de parlar i passar una bona estona, consisteix en partir de la veracitat més estricta per crear un context el més inversemblant possible.
Podeu llegir la resta de l’entrevista a http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2229554
Enric Majó és un actor estructural del teatre en català. A més de tenir una llarga trajectòria, també té un paper actiu en l’escena actual, per exemple amb la participació en l’obra Tot esperant Godot en l’edició del Grec d’aquest any. Tot i que soni com un tòpic repatani, no puc resumir un currículum tan extens. Amb dues frases diria que és el nostre Laurence Olivier, ja que ha interpretat tots els clàssics amb mestratge. Jo me’n vaig enamorarl’any 1981 quan va representar Terra baixa a l’Euterpe. Amb ell vaig aprendre a estimar el teatre, la meva llengua i a matar els llops amb l’orgull de la classe baixa (més tard ho vaig aprendre a fer com a dona i des d’una nació oprimida).
Enric Majó em fa un regal inesperat: em cita a l’antic edifici de la Compañía de Tabacos de Filipinas, un espai en què Gil de Biedma va treballar i on creu que encara es conserva el seu antic despatx. L’autor de Las personas del verbo també hauria pogut desbancar Jean Genet en aquesta entrevista.
Podeu llegir la resta d’aquesta entrevista http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3870104
L’actriu Àngels Bassas ha treballat en teatre amb directors com Calixto Bieito o Hasko Weber, amb companyies com el Nacional de Teatre Clàssic, la del Teatre Romea, el Centre Dramàtic de Catalunya o el Lliure. També ha participat en diferents films i també és coneguda pel gran públic per sèries televisives.Ha estat Premi de la Crítica en dues ocasions pel seu treball en l’Amfitrió de Molière, i en La Senyoreta Júlia d’Strindberg.També ha estat guardonada amb el premi Max a la millor actriu per la seva interpretació en El rei Lear. Per a un currículum més complet podeu visitar el web http://www.angelsbassas.com. Aquesta, però, és una ocasió per conèixer la conversadora que hi ha rere l’actriu.
Podeu llegir l’entrevista complerta a http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3869890
Elia Barceló es diu a través d’algunes narracions de Julio Cortázar
Elia Barceló (Alacant, 1957) és l’escriptora més important en
llengua castellana de ciència ficció. Treballa com a professora
de literatura hispànica a la Universitat d’Innsbruck, Àustria. Ha
guanyat diversos premis literaris, ha publicat dinou novel·les —
entre juvenils i d’adults—, un llibre d’assaig i més de quaranta
relats en diferents revistes espanyoles i estrangeres. Part de la
seva obra ha estat traduïda a divuit idiomes.
Podeu llegir la resta de l’entrevista a
http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3736368
Marta Millà, actriu, es diu a través de “L’home en busca de sentit” de Viktor E. Frankl
Vaig néixer a Barcelona a l’any 1963, sóc filla d’una família catalana
molt compromesa tradicionalment amb la política i la cultura
d’aquest país. El meu pare, Lluís Millà, era el cinquè d’una
generació d’homes dedicats al món del llibre i de l’editorial en
català. La llibreria Millà del carrer Sant Pau de Barcelona, coneguda
per ser l’única llibreria de la ciutat dedicada al teatre, va
ser el primer lloc d’inspiració per a la carrera d’actriu. En aquesta
llibreria hi havia unes tertúlies on es parlava de política, de teatre,
de llibres, d’art… De ben petita, molts dissabtes, mentre
jugava per la botiga sentia de fons aquests debats i després els
pares em portaven al teatre a veure les actualitats del moment,
que m’entusiasmaven. També de ben petita vaig sentir que volia
ser actriu. De joveneta vaig compaginar els estudis, els cursets
de teatre i la feina a la botiga ajudant el meu pare. Després vaig
entrar a l’Institut del Teatre.
Podeu llegir la resta de l’entrevista a
Olga Clavel es diu a través De Profundis de Wilde
Amb una sòlida formació de dansa clàssica, destaca clarament en el panorama de dansa contemporània actual. Graduada en dansa i interpretació a l’Institut de Dansa Alicia Alonso, des de l’inici de la seva carrera va ballar per Cuba, Santo Domingo i arreu
d’Europa com a primera ballarina a més de rebre el premi de la Universitat Juan Carlos com “la millor intèrpret 2000-2004”. Sense deixar d’estudiar va esdevenir membre de la companyia clàssica David Campos. Va completar el seu doctorat en arts escèniques
per la Universitat Juan Carlos de Madrid i es va traslladar a Barcelona formant part de la companyia Lanònima Imperial — actualment resident a l’Estruch— i amb aquesta companyia ha actuat des de a Singapur a Brasil passant per tota Europa.
Actualment, junt a Miryam Mariblanca, ha destacat com a coreògrafa de les seves pròpies obres. Amb Llena de flores tu boca ha guanyat diferents premis com Burgos-New York, premi SGAE i No Ballet a Berlin. Forma part de la prestigiosa companyia
londinenca Jasmin Vardimon amb qui ha format part de les dues darreres produccions: Yesterday i 7734.
Tota la resta de l’entrevista a
Revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, número 117. Apareix la primera entrevista del projecte Dir-se a través d’un llibre.
Eulàlia Valldosera va néixer a Vilafranca del Penedés. Va estudiar
Belles Arts a Barcelona i gravat a l’Escola d’Arts i Oficis de
Catalunya. Va viure a Amsterdam on va obtenir una llicenciatura
d’Audiovisuals a la Gerrit Rietveld Academie. Ha viscut a
Berlín amb una beca del Daad i actualment viu i treballa a
Barcelona. Ha fet exposicions tan importants com una compilació
retrospectiva a la Fundació Antoni Tàpies i, darrerament,
ha exposat Dependencias al Museu Reina Sofia de Madrid. A la
ciutat de Sabadell comptem amb obra seva a la seu de la
Fundació Maria-Mercè Marçal de la qual n’és patrona fundadora.
Breve, mas sinuoso currículum de Heide
Según cuentan, nací un siete de marzo de 1953, adelantándome, por tanto, en 24 horas a la celebración del Día Internacional de las Mujeres. Mi vida estaba marcada, aunque yo no lo sabía.
Toda la infancia y la adolescencia la pasé en una pequeña ciudad del sur de Alemania, Kehl, junto al Rin y la frontera con Alsacia (cuando todavía había fronteras). Mi padre era profesor de formación profesional y teníamos por costumbre pasar todas las vacaciones —los quince días de Pascuas, alguna escapada en Navidad, una semana en otoño y las seis gozosas semanas de verano— en algún camping de Francia, España, Hungría o esquiando en Suiza. Primero en una caravana pequeña, después en una más grande, después en otra: todas diseñadas o incluso fabricadas por mi padre, que era un manitas y un perfeccionista.
Terminé el colegio y el instituto en Kehl, con bastante buenas notas y cierto complejo de primera de la clase y chica equilibrada que a la vida le costó un poco arrancarme. ”Ah, but I was so much older then, I’m younger than that now” canta el incomparable Bob Dylan. Aunque las carnes lo desmientan.
En la universidad de Friburgo empecé tres carreras o cuatro porque —como a Elia— me gustaban demasiadas cosas. Una de ellas fue Lengua y literatura inglesa y se recomendaba una estancia en un país de habla inglesa. Ahí me fui a pasar un año a la universidad estatal de Massachussets, en Amherst, sin saber siquiera quién era Emily Dickinson.
Y allí, en los Estados Unidos del 1972, mi camino comenzó a torcerse. Me pasé la mitad del año ejercitándome para remar en el ocho de mujeres de la universidad y enamorándome de mis compañeras, y la otra mitad, recorriendo el vasto y fascinante territorio norteamericano, en furgoneta y a dedo, y bajando ríos salvajes en piragua.
A la vuelta, estaba perdida para el recto camino de catedrática de instituto para el que estaba destinada. Decidí dejar la universidad y convertirme en librera, que es lo que siempre había querido ser. Desde pequeña me pasaba horas en la librería del lugar, siempre pedía libros si me preguntaban qué regalo deseaba y ejercía mi influencia sobre las tías y tías abuelas que estaban afiliadas al Círculo de Lectores. Pero en la Alemania de aquellos años, sumida en una primera crisis económica, preferían jóvenes y moldeables aprendices de dieciséis años a una chica levemente desorientada de veintitantos. Mi sueño tuvo que esperar.
Tras un breve periodo que prefiero no recordar, “metida” —ésa sería la palabra— en una escuela de secretariado e idiomas y del que, como único bagaje positivo, me llevé nociones de mecanografía y un pintoresco y rudimentario español (“Muy señores nuestros, agradecemos la suya atenta del día tres de los presentes…”), acepté un puesto de trabajo en una empresa de Jerez, sin importarme si era de la Frontera o de los Caballeros. Resultó ser una bodega. El batacazo cultural, de chica joven alemana, con sueños y dudas, al rancio y feudal Jerez recién nacido a la democracia y donde nadie pronunciaba las eses finales, fue espectacular. Lo sobreviví y me llevé imágenes preciosas de una naturaleza sublime, mi amor por el flamenco y una sospecha permanente ante cualquier cosa que me decían, no iba a ser que fueran con segundas (o con guasa, como decían allí).
Circunstancias que no vienen al caso me llevaron a Valencia, tras dos años y medio. Y aquí empecé a contactar bastante pronto con la librería de mujeres de aquel entonces y con el ecosistema feminista. También me enamoré de muchas chicas y en algún caso, ahora sí, fui correspondida.
Muchas clases particulares de inglés y alemán y muchos trabajos de azafata, traductora, intérprete en ferias y congresos más tarde, abrimos un grupo de gente nuestra propia librería de mujeres, Sal de Casa. Nueve años duró el proyecto en el que aprendí casi todo lo que sé del negocio. Fue bonito, enriquecedor y muy importante y se acabó porque todas queríamos tomar otro rumbo.
Yo, entre otras cosas, quería conocer el Cabo de Gata. Y aunque parezca mentira, el tremendo horario de un pequeño comercio y la sensación de que nunca lo has hecho todo impedían escapadas o fines de semana libres. De modo que, tras un descanso, cogí mis aprendizajes y monté un chiringuito a mi medida: donde pudiera seguir vendiendo libros, libros de mujeres, que es lo que más me gusta en el mundo. Ahora bien, sin la esclavitud del horario de un establecimiento y sin la inversión que supone llenar unas estanterías. Haciendo grandes esfuerzos puntuales (congresos, ferias, jornadas) en que estoy presente con los libros (que congrego y busco para cada ocasión), pero con una semanita libre si yo así lo decido. Contestando emails a las cinco de la mañana si me lo pide el cuerpo y yéndome de fin de semana el miércoles.
Vivo —ya lo dije— de las ventas en ferias y jornadas y a ciertas bibliotecas especializadas, pero también de los pedidos de mujeres (y algún hombre) de toda España. En Valencia, los llevo en la moto y para los demás casos está correos. Que os lo cuente Montse.
Vivo sola en mi pisito de treinta y pocos metros y no me caben (en él, y en mi vida deliberadamente caótica) ni perros ni gatos, ni mucho menos hijos. Mis plantas son de imitación, muy buena, eso sí. Tengo un proyecto de instalar algunas plantas en el balconcito, pero de momento la cosa no ha pasado de proyecto.
Ahora sí, no hay ningún espacio de la casa que no esté invadido, plagado, saturado de libros. Libros que esperan su turno para ser reseñados, empaquetados, devueltos, leídos. Algún día los ordenaré. Algún día.
Ah, menos mal que este C.V. iba a ser breve…
El libro de Heide 